Olga Olivera-Tabeni
Olga Olivera-Tabeni. Paisatge amb aiguabarreig. Patamolls de Montoliu. Dins de REG: Inundacions artístiques al canal d'Urgell. Curador: Pau Minguet.
Àudios generats per IA, i estaques amb codis QR. 2025.
A l’artista noucentista Josep Biosca i Biosca, i a tots els parents que, com ell, van habitar aquest territori.
El paisatge, com recorden Alain Roger i Simon Schama a Breve tratado del paisaje i Landscape and Memory, no és una realitat objectiva, sinó una construcció cultural. La percepció del territori està mediatitzada per representacions artístiques -sobretot pictòriques- que, en la seva repetició, no només configuren les imatges, sinó també la manera com el construïm i entenem. Per a Roger, aquest neix quan la natura és artialitzada; és a dir, quan és transformada a través de l'art. Podríem dir que és la repetició d’aquestes imatges artialitzades —ecos d’una mateixa lletania visual— allò que dona forma a les diverses idees sobre què és, què no és o què hauria de ser un paisatge.
Una visió que sorgeix en paral·lel a l’ascens de la burgesia, quan la natura deixa de ser un espai productiu, per passar a ser objecte de contemplació estètica, llavors devia néixer aquesta concepció del territori com un museu destinat a la contemplació, o del “paisatge-quadre”. Tal com assenyala Denis Cosgrove, el paisatge no és només el que veiem, sinó una construcció simbòlica que expressa la manera com certes classes socials han volgut veure i entendre el món. Una mirada que seria primer patrimoni exclusiu de les classes benestants, però que després seria traslladat als altres sectors socials, amb l’ascens del capitalisme i la divisió entre món del treball i món de l’oci.
Paisatge amb aiguabarreig és un text descriptiu de tres pintures generades amb intel·ligència artificial. Les tecnologies actuals, especialment les que impliquen la creació d’imatges mitjançant IA, accentuen aquesta capacitat de reproducció dels vells imaginaris paisatgístics. Amb les eines d’intel·ligència artificial, aquestes idees s’han transmès de manera exponencial. Cada dia es generen milions d’imatges digitals que responen als cànons del que “hauria de ser” un paisatge. La IA s’alimenta de les dades visuals disponibles en línia —imatges que nosaltres mateixos hem creat— i com més es repeteixen, més es reforcen i més es repliquen, i més s’enforteix aquest ideari.
Ja ho anticipava Walter Benjamin a L’obra d’art en l’època de la seva reproductibilitat tècnica; una de les idees centrals d’aquell assaig és la pèrdua de l’“aura” de l’obra quan aquesta esdevé tècnicament reproduïble. Benjamin també advertia que la reproducció descontextualitza l’obra, alliberant-la de la seva vinculació amb un lloc o un temps concrets. La IA, com a eina de reproducció tècnica, amplifica aquesta circularitat: beu tant dels paisatges pintats per artistes, com dels entorns inspirats per l’art, per generar noves imatges que, com suggereix Cristina Sanz Martín, podríem qualificar de tecnoromàntiques. Així, malgrat la seva novetat formal, aquestes obres perpetuarien estètiques i concepcions paisatgístiques tradicionals. Diuen que hem canviat les eines, sí —ara són modernes, ultraràpides i tecnològiques—però les nostres concepcions fonamentals, mentals, sobre el paisatge no canvien al mateix ritme vertiginós, sinó que ho fan molt més lentament. Habitualment, de fet - i per comoditat visual i de l’esperit- esperem que tot el que ens envolta sigui, en certa manera, una reproducció tècnica d'una idea originada en un munt de pintures.
Paisatge amb aiguabarreig imagina tres escenes, la primera mostra la banqueta del canal amb els seus arbres; la segona, la confluència actual entre el canal i el riu Segre; la tercera, una ruïna dins el mateix riu: el búnquer dels Patamolls, en realitat un niu de metralladores de les defenses republicanes durant el Front del Segre (1938–1939). Avui, aquesta estructura es troba dins el llit del Segre. És probable que les successives riuades, l’extracció d’àrids i la nostra pròpia construcció del paisatge —mediada, com hem dit, per referents pictòrics— hagin transformat la fisonomia i el curs del Segre. En aquest context, la mercantilització actual del paisatge difumina sovint la frontera entre el territori real i les noves representacions construïdes a partir d’estereotips.
Les tres parades estan inspirades en tres moviments artístics concrets: el Noucentisme, el Naturalisme i el Romanticisme.
El Noucentisme, amb la seva voluntat d’ordre i harmonia —inspirada en l’antiguitat clàssica— ofereix un marc conceptual especialment adient per evocar el territori del Canal d’Urgell, les línies rectes, els marges ben definits i els camps disposats amb precisió geomètrica en serien exemples paradigmàtics. Pel que fa al Romanticisme d’arrel catalana —aquell que es manifesta amb una sensibilitat serena i continguda— cal destacar la profunda influència que aquest moviment va exercir en la manera com percebem, construïm i imaginem el paisatge. No es tracta només d’una estètica, sinó d’una actitud davant la natura que, encara avui en dia, impregna l’imaginari visual contemporani.
Pel que fa als Patamolls, tot i no formar part del nucli central d’aquest imaginari institucional —aquell que configura la mitologia paisatgística catalana més reconeixible— evoquen amb força l’arquetip d’un paisatge humit i verd. En una hipotètica llista dels elements propis del paisatge tòpic o pintoresc, només hi mancarien, tal vegada, les muntanyes de fons per completar-ne la imatge convencional.
L’obra explora aquestes idees, però també defensa una actitud discreta envers el territori. Queden lluny els temps del Land Art dels anys seixanta, amb els seus grans moviments de terra i màquines excavadores. Cal puntualitzar, a més, que aquell art no era necessàriament ecològic, tot i que sovint li associem. És important distingir entre una obra feta en la natura i una obra feta per a la natura, des d’una veritable consciència ecològica. En aquest sentit, destacaria –i potser per portar la contrària a aquest text, o a allò que s'espera, i a la relació entre la institució i la fricció amb la mateixa- l’obra de Monuments of Passaic de Robert Smithson. Un passeig artístic, que no s’organitza des d’un ideari paisatgístic tòpic, sinó a partir dels monuments que habiten paisatges de la nostra modernitat: tubs de ciment, restes de materials d’obres… En aquesta línia, i en homenatge a Smithson, podríem proposar una nova trobada als nou salts de Juneda de canal d’Urgell, però no allí concretament, a la banqueta, sinó als camps que queden just al davant, on al dia d’avui hi ha uns immensos tubs, que sembla que serviran per entubar una part d’aquesta infraestructura, dins del nou projecte de modernització previst per a aquestes estructures.
Tornant a l’obra que se’ns proposa, ens trobem davant, de fet, de tres escenes on realitat i la seva representació es confonen. Aquí de fet, els quadres són la realitat -el territori es converteix en museu- es tracta, doncs, i seguint al ja mencionat Alain Roger, d’un museu a l’aire lliure, i d’uns textos d’uns quadres llegits generats amb IA que relaten uns paisatges que no representen el lloc concret on se situen, però bé ho podrien fer, són ficcions versemblants, composicions intercanviables que encaixen en l’imaginari del “paisatge verd” tradicional. I d’uns tòtems, fites indicadores que contenen els codis QR, que ens remet a la senyalètica dels museus. De fet, quan el territori esdevé museu; el mateix necessita els seus mecanismes per ser interpretat. I és aquí on entra la pedagogia, que actua aquí com una arma de doble tall, com a ajuda per a la comprensió, però alhora com a línia convergent que pot dirigir massa la nostra mirada, simplificant-la, moralitzant-la, o fins i tot, infantilitzant-la. Els tòtems apareixen aquí enmig de tot aquest engranatge com un mal necessari, amb la mateixa voluntat pedagògica que es manifesta als museus, una actitud que pot arribar a esdevenir paternalista. Com han assenyalat teòrics com Jacques Rancière, Claire Bishop i Andrea Fraser, pot passar que l’art (i, per extensió, el paisatge interpretat com a obra) perdi la seva força política no per manca de missatge, sinó per excés de claredat, consens i intenció moralitzadora.
La lectura dels quadres, a més fa referència - i és un petit homenatge- a la llunyana herència dels artistes conceptuals com Joseph Kosuth, Sol LeWitt, així com Yves Klein, qui —en la seva exposició del Buit o zones de sensibilitat pictòrica immaterials— es va avançar al seu temps i va demostrar que l’absència física pot ser una forma intensa de presència conceptual.
Es tracta, en definitiva, d’un intent, d’una temptativa per respondre a la necessitat de tornar al pensament en una societat marcada per la hipervisualitat. Tal com deia Jean Baudrillard, estem saturats d’imatges, de signes i de simulacres. És el capitalisme artístic de què parla Gilles Lipovetsky, on fins i tot la vida quotidiana està estèticament codificada.
L’art, avui, ja no ocupa una posició d’excepció; sinó que competeix amb la cultura visual omnipresent, amb el disseny, el màrqueting, les imatges en bucle i amb el capitalisme mateix. En el fons, pensem que si no hi ha imatge, no hi ha paisatge, perquè no hi ha prova. Avui, “ser paisatge” implica ser fotografiable, compartible, instagramable. Aiguabarreig busca, per tant, la negació d’aquesta visualitat; davant tant d’excés, potser només ens resta el silenci de la mirada, l’acció mínima, i la reactivació de la potència de la idea per si mateixa, un anhel d’aquell primer conceptualisme pur que llavors encara treballava fora de les institucions.
Ens resistim al parany —encara que, d’entrada hi caiem— generant imatges deliberadament repetitives a través de la intel·ligència artificial. També ho fem adquirint dos quadres en plataformes de pseudoantiquaris com Wallapop o Todocolección: un, signat per un artista modernista anomenat Vicente Folgado —que finalment dona nom a aquesta obra—, i un altre, atribuït a un desconegut Gonzálbez, i firmat amb retolador.
Aquesta obra esdevé en definitiva -i, ens agradaria, que a través del xoc, la incomoditat, i el desconcert- un text llegit de tres quadres creats amb intel·ligència artificial. Quadres que no representen el riu Segre ni el Canal d’Urgell, però que —en última instància— podrien representar-lo, són de fet imatges, realitats i composicions intercanviables.
Es tracta, d’activar el paisatge com a espai de reflexió
Olga Olivera-Tabeni. Darrera correcció 4 de juny de 2025
Text original de l’autor. Qualsevol reproducció total o parcial requereix citar-ne l’autoria.
